Contra qui juguem el diumenge que ve? Espere que contra l’Alberic.
Tots estem cansats de sentir tòpics de futbol, i en la UD Antella, pot ser més que en cap altre equip, no sols existeixen si no que ens persegueixen i condicionen en els partits.
“Aquest equip té jugadors que podrien estar en preferent” , “enguany en l’equip que tenim pujarem segur”, “estos d’Antella si acabaren en 11 tots els partits parlaríem…” Son frases que sentim al vestidor i per les bandes dels camps que visitem, pot ser som l’etern equip que mai acaba d’explotar…
Cansats de buscar on està el fallo, culpem la forma física, la falta d’entrenament, els dissabtes…
Jo ho tinc clar, l’únic que li falta a aquest equip són motivacions, un sentiment únic que ens conjure per a eixir a guanyar els partits. Per a que ens entenem, allò que tots tenim a l’estomac antes de un Antella-Càrcer, i més recentment, d’un Antella-Alberic.
Per això aquest diumenge les coses ens eixiren bé.
El principi no feia presagiar res bo per als nostres interessos. Després dels primers minuts que per a l’Antella encara no existeixen, ja que no entrem en el partit fins ben entrada la primera part, l’Alberic dominà amb claredat. En aquesta ocasió no fou culpa de no tindre el domini del mig del camp, si no d’una sèrie de balons a l’esquena de la defensa i d’entrades per banda que d’haver estat més encertats els seus davanters, bé ens hagueren pogut sentenciar. A la falta de concentració habitual, sens sumà l’estat del terreny de joc ( i em referisc a en relació al calçat, així que compreu aluminis), que en diverses situacions ens deixà en un perillós desavantatge en relació als davanters.
Poc a poc l’equip s’assentà en el camp, i com casi sempre, amb més cor que cap, i amb alguns balons llargs, tenirem també les nostres opcions just abans del descans.
La sensació al vestuari va ser una de les claus per a guanyar el partit. El resultat pareixia just, però ja ens havien donat el toc d’avís. Ningú va dir el típic de “ va que puguem”, si no que al nostre cap rondava el “anem a guanyar”.
Eixirem enrabietats la segon part, com ve sent una bona costum en els últims partits. (Per fi juguem 45 minuts la segona part i no sols 30 com a la primera.)
Cerdà i Xavi assumiren riscos darrere, i el baló eixia jugat des de la defensa. L’entrada de Xavi (Xixeta) ens donà opcions aguantant balons d’esquena, i buscant diagonals per als balons que des de la mitja i els interiors començaven a aplegar.
Juanjo Maradona, tot i que li falta una miqueta de ritme, fou molt superior als seus defensors i fou suficient per desbordar la banda esquerra.
Eloy tornà a ser clau. Donà la mobilitat que necessitàvem dalt, i la punta de velocitat necessària per a guanyar l’esquena de la defensa. Continua sent el revulsiu de l’Antella, un “Owen” en tota regla.
Les expulsions a les files de l’Alberic i l’entrada d’un contundent Borja, ens donaren la seguretat per a pujar i anar a per el partit. La defensa, més concentrada que a la primera part, donà poques opcions als davanters de l’Alberic, que a més eren desvaratades per un David (Voy) que ningú ens expliquem com pot conservar tal estat de forma, imagineu si entrenara…
Pecant una miqueta de falta de gol, la opció ens arribà al xiular l’àrbitre un penal prou clar. Tots els fantasmes de la temporada, la falta de sort i de confiança, sobrevolaren el Viver quan Rafa llançà el baló per dalt del travesser.
Però l’equip reaccionà bé, patint només en algunes accions en que se’n eixirem del partit per respondre a les seues provocacions, i el que és pitjor, per provocar-los nosaltres.
Quant el cansament començava a aparèixer en els dos equips, aplegà el gol de Xavi Xixeta, que fou celebrat com enguany encara no ho havia fet l’Antella.
L’equip tornava a ser una pinya, i una pinya amb ales, que rematà l’Alberic en els últims minuts amb el gol d’Eloy que comença a ser habitual…
Enviat per Josep Escandell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada