El cazador cazado ( U.D. Antella 1-0 Xella)

"Va que hi ha que guanyar-li al Xella!!" Vos sona esta frase? Es el "bona vesprada" de Batiste cada volta que entra al vestuari en un entrenament.
Sabem i seguim com queden totes les setmanes, com juguen, qui marca...fins i tot tenim conexió simultànea per saber com estan a la mitja part. I es que dels equips que poden estar dalt, tots sabem que només hi ha un que podem agafar com a referència perque no falla mai, pase el que pase, i aquest es el Xella.

Abans del partit, l'últim "podem guanyar-los", que més que una expressió de confiança, de creure que podíem, és d'ànim, ja que sabem de sobra el que va a costar. Especialment quant coneguem el seu punt fort, el mig del camp, i nosaltres apleguem amb l'entrenador preguntant jugador per jugador qui vol agafar la responsabilitat que Dani o hipotèticament Rafa havíen deixat vacant.

Finalment un gran encert a la línea de mitjos, amb Eloi, Javi i Manos, que treballaren com sempre, però com mai. Lluís i Carles sacrificaren la seua vocació ofensiva per a aburrir als extrems del Xella, i Jordi i Víctor estigueren com s'exigeix a un bon central: Senzills i correctísims. Si a açò li sumem que fins i tot els davanters passaren més temps al nostre camp que al contrari, el resultat no pot ser altre que 2 xuts del Xella en tot el partit, i amb poc de perill.

Solucionat el problema de la defensa, només quedava aprofitar la nostra velocitat en el contratac.
Així fou com al minut 2, Teo tingué la primera en una internada per l'extrem. No obstant, fou Eloi qui cap al minut 20 disposà de l'ocassió més clara. Baló a les esquenes de la defensa possat brillantment pel nostre mig del camp, que Eloi arreplega guanyant en velocitat a tota la defensa i creua excesivament en el mà a mà amb el porter.
Abans del descans, Juani baixà del cel el baló amb un dels seus controls a lo Kluivert, i la bolea amb l'esquerre que ix fregant el travesser. Atacant molt bé, i defenent millor, s'aplega al 45, on pocs podíem creure que l'únic perill del Xella havera aplegat a baló parat, però on lamentàvem les oportunitats desaprofitades davant un equip que no perdona.

Els primers minuts de la represa foren tal volta els millors minuts del Xella, que conseguía tocar i tocar al mig del camp però sense profunditzar. Ens costà entrar en el partit com sempre, però quant ho ferem tornarem al nivell de la primera part. Que canvíen a Víctor, el seu millor jugador cap al minut 55, parla molt bé del treball del nostre equip.
I finalment, al minut 60, falta que traguem a uns 10 metres de la frontal a l'esquena de la defensa, i del rebombori de jugadors surt la cama del número 21 de l'Antella, per amb un toc suau superar al porter per dalt. Segons ens digueren després en fora de joc, però l'arbitratge no fou per a que cap dels dos equips tinga queixa excesiva, per al que estem acostumats.

D'ací fins al final, perdoneu però no es pot comentar, sols viure-ho al camp. La tensió de un dels millors partits que es pot vore a la categoria, la pressió de un públic que enveja qualsevol equip, els balons penjats amb més cor que cap per el Xella, que nosaltres traguerem com qui trau aigua d'un barco que s'afona...
Front a l'atac en tromba del Xella, tinguerem el cap suficient per a trencar el seu joc i calmar el nostre. Així, disposarem d'un parell d'ocassions al contratac, que no puguerem aprofitar, donant-li més emoció de la que semblava admisible. Però el final aplegà.

El millor del partit, la celebració. Recordeu un vestuari tan animat des dels temps de Xavi Mompó? Pareixia que estiguera allí...
Enhorabona
JOSEP ESCANDELL