L'Antella fa història amb el subcampionat 2009/10

Ahir va ser un dia gran per a la UD Antella. Es tancava la temporada 2009/10, una de les millors de la història. La segona posició permet a l’Antella optar a l’ascens a Primera, ara cal esperar a que altres equips rebutgen pujar i acceptar la invitació a participar en una lliga que ens enfrontaria a poblacions deu vegades més grans que la nostra. La festa d’El Viver va ser espectacular.

L’empat a zero davant el Càrcer (que ens donà el punt definitiu per aconseguir el segon lloc) s’aconseguí baix la consigna de “madrecita que me quede como estoy”. Menys Borja (que no sabia que l’empat ens beneficiava) tota l’Antella jugà amb el resultat. Tanmateix, en cap moment es rebutjà l’atac. El partit fou de tu a tu i el Càrcer es mostrà com sempre com un equip extramotivat davant la UD.

En els preliminars de l’encontre es vivia al vestidor el regust dels dies grans, amb lemes de suport, continus gestos d’ànim, nerviosisme i tics repetitius... “Té que eixir bé”. Es va sentir diverses vegades abans de començar el partit. “Té que eixir bé”. La lliga (sobre la que ja farem un anàlisi més profund en els pròxims dies) devia premiar a l’Antella, un equip que sempre ha jugat a guanyar i que no ha perdut la cara als partits en tota la temporada.

Quan l’àrbitre pità el final de l’encontre, es desatà la histèria col·lectiva. Necessitàvem exterioritzar tot el que havíem treballat durant l’any i la important dosi d’il·lusió que havíem dipositat en la temporada. Les imatges que podeu vore en este link, defineixen mil vegades millor que les meues paraules el que va passar ahir a El Viver. Sempre quedaran per al record. Açò ja no ens ho lleva ningú, pugem o no.

Alineació: Julio, Carles, Botella, Víctor, Cerdà; Borja, Eloi, Moisés, Manos, Álvaro (Teo m. 75) i Joan (Xano m. 70)