Ciutat d'Alzira 2 - 3 UD Antella

Com hem repetit ací algunes vegades, “el final ho explica tot”. 2-3. Victoria en Alzira i seguir al capdavant de la classificació, una cosa que estem començant a veure amb certa normalitat però que és molt complicat. Amb aquesta perspectiva tot sembla perfecte però el partit del diumenge oculta més secrets que poder “donar feina” en el futur. Per què l’Antella sols mostrà el seu millor joc quan es va veure per darrere? Per què alguns jugadors sols apareixeren al partit quan es llevaren la pressió d’anar guanyant? Per què la UD no sap jugar contra un home menys? Per què malgrat les conjures a la mitja part l’equip ix empardalat i rep el segon gol? Per què en un sistema de joc eminentment ofensiu no apareixen les bandes i a penes hi ha centres al àrea? Per què els líders de l’equip no es senten des de fora? Per què no som capaços d’ajuntar qualitat futbolística (de sobra en l’Antella) i esforç físic (sols presents en alguns)?

Prou de preguntes. L’Antella comença guanyant amb un gol de Manos als primers minuts del partit. Després arribà l’expulsió de Kiko i com que semblà que la UD pensà que ho tenia tot fet. És eixe el moment més important del partit, el moment en que Botella te que fer una pinya i dir que el baló és nostre i anem a tornar-los locos tocant, que pensen que no hi ha res a fer. Res. El Ciutat d’Alzira es fa amb el baló i el joc i poc a poc van fent un setge més sever sobre la porteria de Julio. Abans del descans arriba l’empat i després una jugada que exemplaritza la situació de desgana de la UD. Es treu de mig camp i Borja pega un xut de 50 metres que es perd en cap lloc. Hi ha com per agafar el montante i arrear. Borja és clau en l’Antella pel seu interès, la seua força i últimament per la seua concreció en la creació del joc. Però ha d’entendre (tens que entendre) que quan se’n va del partit ens arrastra a tots. És molt semblant el que ens passa amb jugadors com Moisés o Juani. 

Moisés en la celebració del tercer gol

La segona meitat començà amb els braços caiguts i el segon gol. A partir d’ahí... samba... Clau va ser l’eixida de Miquel (no entenc perquè el mister tarda tant a fer el canvi. Crec que Miquel no el sentia). El nou fitxatge de la UD es fa amb el baló, simplement per la seua voluntat de buscar-lo. Importantíssim. Per a mi, vital en la remuntada. Altra de les claus van ser les penetracions per banda d’Eloi com a lateral. L’Alzira no sapigué defendre’l i sempre va fer molt de mal. Sense anar més lluny, ell fou l’autor del segon gol i li donà el tercer a Moisés. Un autèntic golaç.

Tres punts en un dels camps més difícils del grup però, no ens enganyem, resta molta feina per fer per ser un bon equip (el treball psicològic és com per a contractar a un especialista) i molta temporada per davant.

Alineació: Julio, Eloi, Botella, Víctor, Salva (Miquel m. 60), Borja, Moisés, Juani, Manos, Miquel (Aarón m. 88) i Joan Marí.

Gols: Manos, Eloi i Moisés. 

http://www.icompeticion.com/ic/1/6/506/index.asp